El somni

El món estava obert
i jo plorava;
l’olor de les flors
feien engendrar esperança;
la rebutjava...
estava immers al fang,
negror, sense alba,
i..., plorava... plorava.

El gust de la llàgrima
es notava;
el cor encongit
quasi no bategava;
em faltava el teu amor;
tota tu em faltaves.
Em vas donar la mà,
i jo, a l'esperança.

Era només un mal son,
i jo, ...encara plorava.

Punta de llança

Punta de llança
que estripa el cor.
Fel barrejada
que fa dolor.

Serà la força?
Serà la por?
Si és el que ens diuen,
diguem que NO!!

Escolta el jonc

Escolta el jonc com brum quan el vent parla;
recull deu gotes d’aigua d’un plugim;
si llavors sents del Cel tocar campanes:
ja seré teu, no ho tinguis en oblit

L'arbre de la vida

L’arbre de la vida,
dóna el fruit a l’home quan ell més el necessita;
la naturalesa es sàvia, doncs Déu la va fer així.
I, pensem que el fruit madur és el més gustós.

El sol em cega els ulls

El sol em cega els ulls
i abaixo les parpelles;
veig la claror, més no hi ha sortida;
torno a obrir els ulls
i... no hi veig;
el sol, els ulls... si tot fos tan clar...
l’esperança del món, la vida...
la meva ceguesa, la ceguesa de tots.

No vulguis esborrar la pell

No vulguis esborrar la pell del teu entorn
per molt que t’oprimeixi.
No vulguis acabar els records
que no s’acaben.

Deix endurir per molt que premi;
demà, que els cabells blancs seran la teva flor,
potser et sentiràs contenta
i cert orgull envairà el teu esperit;
pensaràs amb un jove que et va estimar,
com jo, per exemple.
Forjaràs un somriure que t’omplirà de goig....
...i pensa que, en aquest cap, són molt escassos

Refrego la mà pel teu cós

Refrego la mà pel teu cós
i premo el teu fred;
respon el meu cor
i tu ja no hi ets.

La sang pels camins escorrent-se,
fa de manta a la mort,
i,se sent molt valenta
dins el fred del teu cos.

Si pogués escalfar-te un somriure,
obriria el meu cor;
si pogués estar sempre al teu dintre
reviuria el teu cos.

El destí, fent esclat de ferida,
t'ha volgut al seu vol,
li demano que em prengui la vida,
per ésser amb tu, junts, tots sols.

Volar de la terra al Cel

Volar de la terra al Cel
és vol d'alada;
eix vol és el meu anhel,
més no tinc ales.

Digues-me tu, que voltes món
i part de l'altre,
Què puc fer per anar al Cel?
I, què em fa falta?

Et fa falta molt i res;
això et fa falta:
esperar la mà de Déu,
fe i esperança.

M'has negat un bes

Un bes i en tons llavis pesa,
sols et demanava un bes,
com la broma al cel blau besa;
L'has negat, quina tristesa,
Ai, Déu meu! tant sols un bes.

Com besa l'aigua a la roca,
com l'agulla amb un fil d'or,
com els arrels a la soca,
un bes de la teva boca,
un bes que vingués del cor.


Com besa el mall a l'enclusa,
com Jesús besà Maria,
com el cordill quan es nua.
Com això, nina confusa,
com tot això et besaria.

Estic abandonat del teu somriure

Estic abandonat del teu somriure,

i com un nin, de por, em poso a plorar,
la nafra rellisca pels meus pòmuls
amb un destí sense claror i va.

Em dius que he trucat a una porta que no s'obre,
i que vaig equivocat,
no és veritat, jo estic lligat a una porta que obre,
que no s'obri per a mi, no ho trobo estrany.


Però com un gos fidel, faré la guàrdia,
forjant l'acer de la lleialtat,
faré racó cobert de gebra, i si glaça
em trobarás sense respir, gelat.

Esgotaré, si cal,una esperança

...Esgotaré, si cal, una esperança,
alçaré el rostre cap el punt més clar,
i si la fosca s'esdevé enyorança,
a les estrelles aniré a clamar.

Aturaré la força de la vida,
només beuré del nèctar del teu cor,
i si la febre em para la sortida,
seré, per tot el món, més, seré mort.

Espero el teu consol hora rere hora,
desitjo ta tendresa prop de mi;
Tan sols pretenc de tu ben poca cosa...
...un mirar dolç...somriurem...sun sospir.

I quan la temptació perdi volada,
i el recer sia la il·lusió i tardor,
queda un record, i, mai el temps l'acaba,
queda una flama, plor d'un temps millor.

Si fos un estel

Si fos un estel,
al punt de la nit,
vindria per veure't
del capçal del llit.

Veuria els teus somnis,
també els teus sospirs,
tons cabell enlaire;
i els teus ulls bonics.




Veuria ta cara,
ta boca, tons pits...
...si fos un estel...
que fora feliç!

La nostra

Mirant al cel, al mar i amb fron serè,
vigila el nostre poble el seu entorn,
la seva gent somriu, i, sap per què,
puix té el seu cor obert arreu del món.

Plegats els sentiments i els seus quefers,
desgranen ses recels, les seves manyes,
i cadascun fent puny en bons recers,
forjant un cant per al nostre Riudecanyes.




La nostra, la nostra, la nostra,
és la sardana que canteu,
la nostra, la nostra, la nostra,
per temps que passi, ja no l'oblidareu.

La nostra, la nostra, la nostra,
serà la teva, si vols tu,
cal que les mans m'agafiss i m'estrenyis
i estimis Riudecanyes com jo vull.

Avui cantem tots junts al nostre poble,
un petit cant que neix de dintre el cor;
avui volem que el seu esperit noble
sia la flama del nostre record.

Semtim-nos junts i amb les mans agafades
obrim un cercle per fer germanor;
donem el cor, com fem tantes vegades,
per aqueix poble que ens ha dat claror.


(sardana)

Si mai tinguessis falta

Si mai tinguessis falta
d'un amor sa,
no ho dubtis vine'm a buscar.

Doncs jo et daré de dins
del meu voler
el que mai trobis
a un altre ser.

Tindràs esclau per sempre
del teu amor.
La meva vida
fins a la mort.

si els teus ulls diguessin...

Si els teus ulls diguessin,
lo que el teu cor sent,
el meu cor, dels cors,
fora el més valent.

Si els teus ulls callessin,
com ho estan fen,
el món ploraria
i el meu cor també.