Estic abandonat del teu somriure

Estic abandonat del teu somriure,

i com un nin, de por, em poso a plorar,
la nafra rellisca pels meus pòmuls
amb un destí sense claror i va.

Em dius que he trucat a una porta que no s'obre,
i que vaig equivocat,
no és veritat, jo estic lligat a una porta que obre,
que no s'obri per a mi, no ho trobo estrany.


Però com un gos fidel, faré la guàrdia,
forjant l'acer de la lleialtat,
faré racó cobert de gebra, i si glaça
em trobarás sense respir, gelat.

Esgotaré, si cal,una esperança

...Esgotaré, si cal, una esperança,
alçaré el rostre cap el punt més clar,
i si la fosca s'esdevé enyorança,
a les estrelles aniré a clamar.

Aturaré la força de la vida,
només beuré del nèctar del teu cor,
i si la febre em para la sortida,
seré, per tot el món, més, seré mort.

Espero el teu consol hora rere hora,
desitjo ta tendresa prop de mi;
Tan sols pretenc de tu ben poca cosa...
...un mirar dolç...somriurem...sun sospir.

I quan la temptació perdi volada,
i el recer sia la il·lusió i tardor,
queda un record, i, mai el temps l'acaba,
queda una flama, plor d'un temps millor.

Si fos un estel

Si fos un estel,
al punt de la nit,
vindria per veure't
del capçal del llit.

Veuria els teus somnis,
també els teus sospirs,
tons cabell enlaire;
i els teus ulls bonics.




Veuria ta cara,
ta boca, tons pits...
...si fos un estel...
que fora feliç!

La nostra

Mirant al cel, al mar i amb fron serè,
vigila el nostre poble el seu entorn,
la seva gent somriu, i, sap per què,
puix té el seu cor obert arreu del món.

Plegats els sentiments i els seus quefers,
desgranen ses recels, les seves manyes,
i cadascun fent puny en bons recers,
forjant un cant per al nostre Riudecanyes.




La nostra, la nostra, la nostra,
és la sardana que canteu,
la nostra, la nostra, la nostra,
per temps que passi, ja no l'oblidareu.

La nostra, la nostra, la nostra,
serà la teva, si vols tu,
cal que les mans m'agafiss i m'estrenyis
i estimis Riudecanyes com jo vull.

Avui cantem tots junts al nostre poble,
un petit cant que neix de dintre el cor;
avui volem que el seu esperit noble
sia la flama del nostre record.

Semtim-nos junts i amb les mans agafades
obrim un cercle per fer germanor;
donem el cor, com fem tantes vegades,
per aqueix poble que ens ha dat claror.


(sardana)

Si mai tinguessis falta

Si mai tinguessis falta
d'un amor sa,
no ho dubtis vine'm a buscar.

Doncs jo et daré de dins
del meu voler
el que mai trobis
a un altre ser.

Tindràs esclau per sempre
del teu amor.
La meva vida
fins a la mort.

si els teus ulls diguessin...

Si els teus ulls diguessin,
lo que el teu cor sent,
el meu cor, dels cors,
fora el més valent.

Si els teus ulls callessin,
com ho estan fen,
el món ploraria
i el meu cor també.

les khaimes(a la meva mare)

Baix el sol ardent
del desert del Sàhara
tristes, esguinçades,
s’aixequen les khaimes.

A la part del vent
per por de no caure
lligades les pells
li donen l’espatlla

Al xaloc traïdor
així se l' aguanta,
i el pal rei del mig
de la khaima, mana.

Al costat de l’una
se n'aixeca una altra,
i així,a poc a poc,
fan una filada.

Aquells sers submisos,
adormits del Sàhara,
canten la tristesa
que ensenya sa cara

No busquen riquesa,
ni tampoc garlandes,
de genolls imploren
i demanen: aigua.

Amb tant poca cosa,
s'acontenten, Mare,
amb tant poca cosa
i no els hi és donada.

Marxen mig confusos,
amb la cara baixa
i amb ulls que demanen
al seu Déu venjança.

Els nins petitons,
si els veiessis, Mare,
descalços, mig nus,
i plens de lleganyes.

Sí et veuen menjar,
pa és el que demanen,
i si a terra el llencen,
com un gos l'agafen.

Quan l’han aconseguit,
corrents com uns lladres
i mig rosegant
se'n van a les kjaimes.

Baix aquelles mantes
de pells ben lligades
tenen el refugi
de cares estranyes.

Els més petits ploren
i els més grans esguincen
amb dents més que blanques
el pa que'ls agrada.

Amb aqueixos fets
la vida així passen;
nins abandonats
de la mà dels pares.

Ja és cap al tard
i el sol ja s’amaga;
d’espatlles a ell
resen sa tornada.

Preguen al seu Déu
moltes coses, Mare,
i besen la terra
pels seus peus xafada.

La nit ja ha cobert
amb sa negra manta
la terra calenta
del desert del Sàhara.

Ja tot és quietud;
tristesa a les khaimes.
Sonen els tambors
i fan plorar, Mare.

Fan plorar perquè
ha nascut una ànima,
ha nascut un nin
i ploren sons pares.

Saben que ha vingut
per patir, per caure
a la trampa que el
seu Déu li prepara.

I ploren, i ploren,
sa tristesa canten
en veus apagades
a dintre les khaimes.

Torna la quietud,
s’ha adormit la trama,
i amb somnis esperen
el bé que els aguarda.

Més, ai! El xaloc
fa allunyar la calma
i en veu tremolosa
la mainada espanta.

Segueix el brogit
que remou la khaima.
Com càstig de Déu
com més va, més brama.

Arrenca el pal rei,
la khaima fa caure;
de gemecs i plors
la nit n'és forjada.

Junt amb el xaloc
turmenta acompanya,
i un nin petitó
crida: mare, mare!

Una vella plora,
i una altra s'afanya
deslligant la corda
que apresa una cabra...

Ja tot ha passat,
ja el dia reganya;
i amb crits de dolor
comença la trama.

I preguen i resen;
i ploren i canten;
ja trista i submisa
s’ha aixecat la khaima.