a Riudecanyes (com més lluny,més te vull)

Jo sóc d´aquí,

d´aqueixa terra pels meus peus besada,

d´eixos camins retorts,

d´eixos rosers humits per la rosada.

D´eix punt del món

on no es coneix encara la malesa.

D´aqueixa casa vella,

d´aqueix canti de fang plé d´aigua fresca.

On el jovent,

en dies de bullici i de gatsara,

conserva l´il·lusió

d´aquell plençó florit tallat del arbre.

Si són els vells,

Voleu cosa millor que pare i mare!

que n´estan de contents

quan veuen al seu fill jugar a la plaça.

Si és un minyó,

corrents es renta al cap al tard la cara,

i, tomba pels cantons,

doncs sap que ha de sortir la seva aimada.

Ja s´han trobat,

sons ulls somriuen i també es demanen

la llum d´un foc honest

que els dos esguarden amb rogenta cara.

I el cor d´el un

s' apropa temorós al cor de l'altre;

es miren somrients;

--adéu—es diuen, fins demà, i marxen.

Oh! que bonic,

i que boniques són totes les cases;

solsament sis carrers

i un patró, Sant Mateu, que me les guarda.

....Estic content,

doncs vull acabar aquí la meva vida;

i el cant del rossinyol

que sía el dol etern de ma ferida.

I un braç d´amic

que em porti amb sentiment fins les entranyes,

de la terra de Déu,

d´aqueixa terra, si, de Riudecanyes.

Jo sóc d´aqui,

d´aqueixa terra pels meus peus besada;

d´eixos camins retorts;

d´aqueixa terra per tots estimada.