Baix el sol ardent
del desert del Sàhara
tristes, esguinçades,
s’aixequen les khaimes.
A la part del vent
per por de no caure
lligades les pells
li donen l’espatlla
Al xaloc traïdor
així se l' aguanta,
i el pal rei del mig
de la khaima, mana.
Al costat de l’una
se n'aixeca una altra,
i així,a poc a poc,
fan una filada.
Aquells sers submisos,
adormits del Sàhara,
canten la tristesa
que ensenya sa cara
No busquen riquesa,
ni tampoc garlandes,
de genolls imploren
i demanen: aigua.
Amb tant poca cosa,
s'acontenten, Mare,
amb tant poca cosa
i no els hi és donada.
Marxen mig confusos,
amb la cara baixa
i amb ulls que demanen
al seu Déu venjança.
Els nins petitons,
si els veiessis, Mare,
descalços, mig nus,
i plens de lleganyes.
Sí et veuen menjar,
pa és el que demanen,
i si a terra el llencen,
com un gos l'agafen.
Quan l’han aconseguit,
corrents com uns lladres
i mig rosegant
se'n van a les kjaimes.
Baix aquelles mantes
de pells ben lligades
tenen el refugi
de cares estranyes.
Els més petits ploren
i els més grans esguincen
amb dents més que blanques
el pa que'ls agrada.
Amb aqueixos fets
la vida així passen;
nins abandonats
de la mà dels pares.
Ja és cap al tard
i el sol ja s’amaga;
d’espatlles a ell
resen sa tornada.
Preguen al seu Déu
moltes coses, Mare,
i besen la terra
pels seus peus xafada.
La nit ja ha cobert
amb sa negra manta
la terra calenta
del desert del Sàhara.
Ja tot és quietud;
tristesa a les khaimes.
Sonen els tambors
i fan plorar, Mare.
Fan plorar perquè
ha nascut una ànima,
ha nascut un nin
i ploren sons pares.
Saben que ha vingut
per patir, per caure
a la trampa que el
seu Déu li prepara.
I ploren, i ploren,
sa tristesa canten
en veus apagades
a dintre les khaimes.
Torna la quietud,
s’ha adormit la trama,
i amb somnis esperen
el bé que els aguarda.
Més, ai! El xaloc
fa allunyar la calma
i en veu tremolosa
la mainada espanta.
Segueix el brogit
que remou la khaima.
Com càstig de Déu
com més va, més brama.
Arrenca el pal rei,
la khaima fa caure;
de gemecs i plors
la nit n'és forjada.
Junt amb el xaloc
turmenta acompanya,
i un nin petitó
crida: mare, mare!
Una vella plora,
i una altra s'afanya
deslligant la corda
que apresa una cabra...
Ja tot ha passat,
ja el dia reganya;
i amb crits de dolor
comença la trama.
I preguen i resen;
i ploren i canten;
ja trista i submisa
s’ha aixecat la khaima.
