03 d’octubre 2008

les khaimes(a la meva mare)









Baix el sol ardent
del desert del Sàhara
tristes, esguinçades,
s’aixequen les khaimes.

A la part del vent
per por de no caure
lligades les pells
li donen l’espatlla

Al xaloc traïdor
així se l' aguanta,
i el pal rei del mig
de la khaima, mana.

Al costat de l’una
se n'aixeca una altra,
i així,a poc a poc,
fan una filada.

Aquells sers submisos,
adormits del Sàhara,
canten la tristesa
que ensenya sa cara

No busquen riquesa,
ni tampoc garlandes,
de genolls imploren
i demanen: aigua.

Amb tant poca cosa,
s'acontenten, Mare,
amb tant poca cosa
i no els hi és donada.

Marxen mig confusos,
amb la cara baixa
i amb ulls que demanen
al seu Déu venjança.

Els nins petitons,
si els veiessis, Mare,
descalços, mig nus,
i plens de lleganyes.

Sí et veuen menjar,
pa és el que demanen,
i si a terra el llencen,
com un gos l'agafen.

Quan l’han aconseguit,
corrents com uns lladres
i mig rosegant
se'n van a les kjaimes.

Baix aquelles mantes
de pells ben lligades
tenen el refugi
de cares estranyes.

Els més petits ploren
i els més grans esguincen
amb dents més que blanques
el pa que'ls agrada.

Amb aqueixos fets
la vida així passen;
nins abandonats
de la mà dels pares.

Ja és cap al tard
i el sol ja s’amaga;
d’espatlles a ell
resen sa tornada.

Preguen al seu Déu
moltes coses, Mare,
i besen la terra
pels seus peus xafada.

La nit ja ha cobert
amb sa negra manta
la terra calenta
del desert del Sàhara.

Ja tot és quietud;
tristesa a les khaimes.
Sonen els tambors
i fan plorar, Mare.

Fan plorar perquè
ha nascut una ànima,
ha nascut un nin
i ploren sons pares.

Saben que ha vingut
per patir, per caure
a la trampa que el
seu Déu li prepara.

I ploren, i ploren,
sa tristesa canten
en veus apagades
a dintre les khaimes.

Torna la quietud,
s’ha adormit la trama,
i amb somnis esperen
el bé que els aguarda.

Més, ai! El xaloc
fa allunyar la calma
i en veu tremolosa
la mainada espanta.

Segueix el brogit
que remou la khaima.
Com càstig de Déu
com més va, més brama.

Arrenca el pal rei,
la khaima fa caure;
de gemecs i plors
la nit n'és forjada.

Junt amb el xaloc
turmenta acompanya,
i un nin petitó
crida: mare, mare!

Una vella plora,
i una altra s'afanya
deslligant la corda
que apresa una cabra...

Ja tot ha passat,
ja el dia reganya;
i amb crits de dolor
comença la trama.

I preguen i resen;
i ploren i canten;
ja trista i submisa
s’ha aixecat la khaima.



18 de setembre 2008

el meu poble, com més lluny més te vull...

El poble de Riudecanyes organitza una vetllada poètica amb la lectura de diferents poemes de l'Emili Pedrola i Sans en motiu de la Diada de l'11 de setembre.

Riudecanyes 10 de setembre de 2008






"Jo sóc d'aquí,
d'aqueixa terra pels meus peus besada;
d'eixos camins retorts;
d'aqueixa terra per tots estimada"


Emili Pedrola i Sans
"El meu poble" Com més lluny, més te vull.




amor per sempre

Si estimat més pogués t’estimaria,
però ja no puc pas estimat més
dons ja la corda del meu cor s’aprima
i es trencaria si més la tenses.

Més, ai! pel teu amor faré la prova
i sense compassió la tensaré
si a cas es trenca la posaré nova
si a cas aguanta la tensaré més.

18 d’agost 2008

cor flac


Si aquestes paraules que em dius,

i que el vent no agafa,

les acull el meu cor, sens recel,

t'asseguro que jo seré un altre,

i, com tu, pescaré amb xarxes d'acer,

esgarriades ànimes,

que, besant-te les plantes dels peus,

també seran altres.



30 de juliol 2008

a les dues nétes



Aquí hi ha les dues nétes;

la gran, Lua, l'altra Carla,

l'una xerra fins pels colzes

i l'altra encara no parla


Són, per tots, la nostra vida;

pels avis són la lloança.

Què vols més que tenir nétes?

com eix fet no n'hi ha d'altre.


Dels ulls, són la nostra nina,

de la boca, les paraules,

de les mels són les més fines.

Us estimem. Moltes gràcies.



Setembre del 2006



29 de juliol 2008

a Riudecanyes (com més lluny,més te vull)



Jo sóc d´aquí,

d´aqueixa terra pels meus peus besada,

d´eixos camins retorts,

d´eixos rosers humits per la rosada.


D´eix punt del món

on no es coneix encara la malesa.

D´aqueixa casa vella,

d´aqueix canti de fang plé d´aigua fresca.


On el jovent,

en dies de bullici i de gatsara,

conserva l´il·lusió

d´aquell plençó florit tallat del arbre.


Si són els vells,

Voleu cosa millor que pare i mare!

que n´estan de contents

quan veuen al seu fill jugar a la plaça.


Si és un minyó,

corrents es renta al cap al tard la cara,

i, tomba pels cantons,

doncs sap que ha de sortir la seva aimada.


Ja s´han trobat,

sons ulls somriuen i també es demanen

la llum d´un foc honest

que els dos esguarden amb rogenta cara.


I el cor d´el un

s' apropa temorós al cor de l'altre;

es miren somrients;

--adéu—es diuen, fins demà, i marxen.


Oh! que bonic,

i que boniques són totes les cases;

solsament sis carrers

i un patró, Sant Mateu, que me les guarda.


....Estic content,

doncs vull acabar aquí la meva vida;

i el cant del rossinyol

que sía el dol etern de ma ferida.


I un braç d´amic

que em porti amb sentiment fins les entranyes,

de la terra de Déu,

d´aqueixa terra, si, de Riudecanyes.


Jo sóc d´aqui,

d´aqueixa terra pels meus peus besada;

d´eixos camins retorts;

d´aqueixa terra per tots estimada.