Passejant-me per la plaça
he sentit un plor profund,
he mirat a sota els porxos
però no hi he vist ningú.
He mirat a l'Abadia,
Cal Solanes i a la font;
i no he sabut d'on venia
aquell sentimental plor.
He pensat que eren manies
que jo devia tenir;
doncs, quan em criden no ho sento,
ves que havia de sentir?...
I quan m'anava allunyant
vaig sentir que algú em cridava,
em vaig girar tot seguit
i sols i vaig veure un arbre.
-Sóc l'acàcia, eh! que em sents?
-Ets l'acàcia?
-Si, sóc jo,
i, ara que som tots dos sols,
et vull explicar el meu plor:
Fa molts anys, moltissims anys,
jo tan sols era un plançó,
unes nenes de col·legi
em van plantar amb il·lusió.
Em vaig fer gran, m'esporgaven,
feia un ramatge bonic,
he vist fer cua per beure
i he vist jugar als nens petits.
He vist guerra i he sentit
les campanes voltejant,
passar carros i animals
i vendre roba els marxants.
He vist molts enterraments,
de nens, de joves, de grans;
he vist plorar molta gent,
a pares, fills i germans.
He vist cine, he vist teatre,
he vist els nans i els gegants;
molta gent anant a missa
i d'altres anant passant.
Les coses que jo recordo,
son moltes i sense fi;
també sé que ja en saps moltes
i que en quedaran per dir.
Però ara ja s'acaba,
i em volen treure d'aquí
jo ja sé que és llei de vida
i algun dia hem de morir.
Per això ploro, perquè us deixo.
Us recordareu de mi?
-No ho dubtis pas, bella acàcia...
...que tinguis un bon camí.
En record de la vella acàcia plantada a la Plaça del poble el 21 de març de 1924
