Espurnes de poesia

Paraules d'amor

2011-12-27T12:51:00.003+01:00

Tarda de Sant Esteve amb família, llegint poesies i textos escrits en tovallons , trossos de diari...

A la vella acàcia de la plaça

2011-12-13T10:08:00.005+01:00

Passejant-me per la plaça
he sentit un plor profund,
he mirat a sota els porxos
però no hi he vist ningú.

He mirat a l'Abadia,
Cal Solanes i a la font;
i no he sabut d'on venia
aquell sentimental plor.

He pensat que eren manies
que jo devia tenir;
doncs, quan em criden no ho sento,
ves que havia de sentir?...

I quan m'anava allunyant
vaig sentir que algú em cridava,
em vaig girar tot seguit
i sols i vaig veure un arbre.

-Sóc l'acàcia, eh! que em sents?
-Ets l'acàcia?
-Si, sóc jo,
i, ara que som tots dos sols,
et vull explicar el meu plor:

Fa molts anys, moltissims anys,
jo tan sols era un plançó,
unes nenes de col·legi
em van plantar amb il·lusió.

Em vaig fer gran, m'esporgaven,
feia un ramatge bonic,
he vist fer cua per beure
i he vist jugar als nens petits.

He vist guerra i he sentit
les campanes voltejant,
passar carros i animals
i vendre roba els marxants.

He vist molts enterraments,
de nens, de joves, de grans;
he vist plorar molta gent,
a pares, fills i germans.

He vist cine, he vist teatre,
he vist els nans i els gegants;
molta gent anant a missa
i d'altres anant passant.

Les coses que jo recordo,
son moltes i sense fi;
també sé que ja en saps moltes
i que en quedaran per dir.

Però ara ja s'acaba,
i em volen treure d'aquí
jo ja sé que és llei de vida
i algun dia hem de morir.

Per això ploro, perquè us deixo.
Us recordareu de mi?
-No ho dubtis pas, bella acàcia...
...que tinguis un bon camí.

En record de la vella acàcia plantada a la Plaça del poble el 21 de març de 1924

Actor per un dia

2011-05-20T16:03:00.005+02:00

Aquí amb teniu, amb el meu amic Jordi, fent d'actors. La jove m'ho va demanar, i per la familia i pel poble, encara que sigui el que m'ha acollit en adopció, el que sigui!

Adéu mot inhumà

2010-10-11T22:09:00.001+02:00

Adéu.
mot inhumà
que de la meva boca surt
amb les alforges plenes de tristesa.

Adéu,
amb recremor de no haver pogut omplir-te,
amb recremor d’haver plorat com nin,
mancat del braç d’un ésser aimat.

Adéu,
amb fred al cos;
amb prímula esventada i freda
que no deix florir els meus somnis.

Adéu,
per quasi sempre...
per quasi tot...
...recordaré tantes coses... tantes.

Si mai tinguessis falta

2010-09-20T15:30:00.001+02:00

Si mai tinguessis falta
d’un amor sa,
no ho dubtis
vine’m a buscar.

Doncs jo et daré de dins
del meu voler
el que mai trobis
a un altre ser.

Tindràs esclau per sempre
del teu amor.
La meva vida
fins a la mort.

A la meva neboda Anna

2010-09-16T16:32:00.002+02:00

Anirem collint promeses
no res farà callar el cor
no res farà aixecar penes, i...
anirem sembrant promeses.

Rostoll de sang trepitjada
i la sembra serà plena.
Barrots trencaran les venes, i...
anirem collint promeses
sembrades sense sembrar.

NO! Diguem, seguem cadenes!
Oh, Déu! Deixeu-los plorar,
esborreu-los de la terra,
terra que és terra de fang.

El somni

2009-12-29T11:32:00.000+01:00

El món estava obert
i jo plorava;
l’olor de les flors
feien engendrar esperança;
la rebutjava...
estava immers al fang,
negror, sense alba,
i..., plorava... plorava.

El gust de la llàgrima
es notava;
el cor encongit
quasi no bategava;
em faltava el teu amor;
tota tu em faltaves.
Em vas donar la mà,
i jo, a l'esperança.

Era només un mal son,
i jo, ...encara plorava.

Punta de llança

2009-10-06T15:15:00.003+02:00

Punta de llança
que estripa el cor.
Fel barrejada
que fa dolor.

Serà la força?
Serà la por?
Si és el que ens diuen,
diguem que NO!!

Escolta el jonc

2009-07-22T17:31:00.000+02:00

Escolta el jonc com brum quan el vent parla;
recull deu gotes d’aigua d’un plugim;
si llavors sents del Cel tocar campanes:
ja seré teu, no ho tinguis en oblit

L'arbre de la vida

2009-07-22T17:26:00.001+02:00

L’arbre de la vida,
dóna el fruit a l’home quan ell més el necessita;
la naturalesa es sàvia, doncs Déu la va fer així.
I, pensem que el fruit madur és el més gustós.

El sol em cega els ulls

2009-07-05T17:51:00.002+02:00

El sol em cega els ulls
i abaixo les parpelles;
veig la claror, més no hi ha sortida;
torno a obrir els ulls
i... no hi veig;
el sol, els ulls... si tot fos tan clar...
l’esperança del món, la vida...
la meva ceguesa, la ceguesa de tots.

No vulguis esborrar la pell

2009-06-30T18:26:00.001+02:00

No vulguis esborrar la pell del teu entorn
per molt que t’oprimeixi.
No vulguis acabar els records
que no s’acaben.

Deix endurir per molt que premi;
demà, que els cabells blancs seran la teva flor,
potser et sentiràs contenta
i cert orgull envairà el teu esperit;
pensaràs amb un jove que et va estimar,
com jo, per exemple.
Forjaràs un somriure que t’omplirà de goig....
...i pensa que, en aquest cap, són molt escassos

Refrego la mà pel teu cós

2009-06-16T16:30:00.003+02:00

Refrego la mà pel teu cós
i premo el teu fred;
respon el meu cor
i tu ja no hi ets.

La sang pels camins escorrent-se,
fa de manta a la mort,
i,se sent molt valenta
dins el fred del teu cos.

Si pogués escalfar-te un somriure,
obriria el meu cor;
si pogués estar sempre al teu dintre
reviuria el teu cos.

El destí, fent esclat de ferida,
t'ha volgut al seu vol,
li demano que em prengui la vida,
per ésser amb tu, junts, tots sols.

Volar de la terra al Cel

2009-06-10T16:11:00.004+02:00

Volar de la terra al Cel
és vol d'alada;
eix vol és el meu anhel,
més no tinc ales.

Digues-me tu, que voltes món
i part de l'altre,
Què puc fer per anar al Cel?
I, què em fa falta?

Et fa falta molt i res;
això et fa falta:
esperar la mà de Déu,
fe i esperança.

M'has negat un bes

2009-06-09T18:04:00.008+02:00

Un bes i en tons llavis pesa,
sols et demanava un bes,
com la broma al cel blau besa;
L'has negat, quina tristesa,
Ai, Déu meu! tant sols un bes.

Com besa l'aigua a la roca,
com l'agulla amb un fil d'or,
com els arrels a la soca,
un bes de la teva boca,
un bes que vingués del cor.

Com besa el mall a l'enclusa,
com Jesús besà Maria,
com el cordill quan es nua.
Com això, nina confusa,
com tot això et besaria.

Estic abandonat del teu somriure

2009-06-02T16:27:00.019+02:00

Estic abandonat del teu somriure,

i com un nin, de por, em poso a plorar,
la nafra rellisca pels meus pòmuls
amb un destí sense claror i va.

Em dius que he trucat a una porta que no s'obre,
i que vaig equivocat,
no és veritat, jo estic lligat a una porta que obre,
que no s'obri per a mi, no ho trobo estrany.

Però com un gos fidel, faré la guàrdia,
forjant l'acer de la lleialtat,
faré racó cobert de gebra, i si glaça
em trobarás sense respir, gelat.

Esgotaré, si cal,una esperança

2009-05-21T18:30:00.003+02:00

...Esgotaré, si cal, una esperança,
alçaré el rostre cap el punt més clar,
i si la fosca s'esdevé enyorança,
a les estrelles aniré a clamar.

Aturaré la força de la vida,
només beuré del nèctar del teu cor,
i si la febre em para la sortida,
seré, per tot el món, més, seré mort.

Espero el teu consol hora rere hora,
desitjo ta tendresa prop de mi;
Tan sols pretenc de tu ben poca cosa...
...un mirar dolç...somriurem...sun sospir.

I quan la temptació perdi volada,
i el recer sia la il·lusió i tardor,
queda un record, i, mai el temps l'acaba,
queda una flama, plor d'un temps millor.

Si fos un estel

2009-05-18T23:12:00.005+02:00

Si fos un estel,
al punt de la nit,
vindria per veure't
del capçal del llit.

Veuria els teus somnis,
també els teus sospirs,
tons cabell enlaire;
i els teus ulls bonics.

Veuria ta cara,
ta boca, tons pits...
...si fos un estel...
que fora feliç!

La nostra

2009-05-13T16:49:00.009+02:00

Mirant al cel, al mar i amb fron serè,
vigila el nostre poble el seu entorn,
la seva gent somriu, i, sap per què,
puix té el seu cor obert arreu del món.

Plegats els sentiments i els seus quefers,
desgranen ses recels, les seves manyes,
i cadascun fent puny en bons recers,
forjant un cant per al nostre Riudecanyes.

La nostra, la nostra, la nostra,
és la sardana que canteu,
la nostra, la nostra, la nostra,
per temps que passi, ja no l'oblidareu.

La nostra, la nostra, la nostra,
serà la teva, si vols tu,
cal que les mans m'agafiss i m'estrenyis
i estimis Riudecanyes com jo vull.

Avui cantem tots junts al nostre poble,
un petit cant que neix de dintre el cor;
avui volem que el seu esperit noble
sia la flama del nostre record.

Semtim-nos junts i amb les mans agafades
obrim un cercle per fer germanor;
donem el cor, com fem tantes vegades,
per aqueix poble que ens ha dat claror.

(sardana)

Si mai tinguessis falta

2009-05-11T18:48:00.001+02:00

Si mai tinguessis falta
d'un amor sa,
no ho dubtis vine'm a buscar.

Doncs jo et daré de dins
del meu voler
el que mai trobis
a un altre ser.

Tindràs esclau per sempre
del teu amor.
La meva vida
fins a la mort.

si els teus ulls diguessin...

2009-03-02T14:42:00.010+01:00

Si els teus ulls diguessin,
lo que el teu cor sent,
el meu cor, dels cors,
fora el més valent.

Si els teus ulls callessin,
com ho estan fen,
el món ploraria
i el meu cor també.

les khaimes(a la meva mare)

2008-10-03T18:01:00.022+02:00

Baix el sol ardent
del desert del Sàhara
tristes, esguinçades,
s’aixequen les khaimes.

A la part del vent
per por de no caure
lligades les pells
li donen l’espatlla

Al xaloc traïdor
així se l' aguanta,
i el pal rei del mig
de la khaima, mana.

Al costat de l’una
se n'aixeca una altra,
i així,a poc a poc,
fan una filada.

Aquells sers submisos,
adormits del Sàhara,
canten la tristesa
que ensenya sa cara

No busquen riquesa,
ni tampoc garlandes,
de genolls imploren
i demanen: aigua.

Amb tant poca cosa,
s'acontenten, Mare,
amb tant poca cosa
i no els hi és donada.

Marxen mig confusos,
amb la cara baixa
i amb ulls que demanen
al seu Déu venjança.

Els nins petitons,
si els veiessis, Mare,
descalços, mig nus,
i plens de lleganyes.

Sí et veuen menjar,
pa és el que demanen,
i si a terra el llencen,
com un gos l'agafen.

Quan l’han aconseguit,
corrents com uns lladres
i mig rosegant
se'n van a les kjaimes.

Baix aquelles mantes
de pells ben lligades
tenen el refugi
de cares estranyes.

Els més petits ploren
i els més grans esguincen
amb dents més que blanques
el pa que'ls agrada.

Amb aqueixos fets
la vida així passen;
nins abandonats
de la mà dels pares.

Ja és cap al tard
i el sol ja s’amaga;
d’espatlles a ell
resen sa tornada.

Preguen al seu Déu
moltes coses, Mare,
i besen la terra
pels seus peus xafada.

La nit ja ha cobert
amb sa negra manta
la terra calenta
del desert del Sàhara.

Ja tot és quietud;
tristesa a les khaimes.
Sonen els tambors
i fan plorar, Mare.

Fan plorar perquè
ha nascut una ànima,
ha nascut un nin
i ploren sons pares.

Saben que ha vingut
per patir, per caure
a la trampa que el
seu Déu li prepara.

I ploren, i ploren,
sa tristesa canten
en veus apagades
a dintre les khaimes.

Torna la quietud,
s’ha adormit la trama,
i amb somnis esperen
el bé que els aguarda.

Més, ai! El xaloc
fa allunyar la calma
i en veu tremolosa
la mainada espanta.

Segueix el brogit
que remou la khaima.
Com càstig de Déu
com més va, més brama.

Arrenca el pal rei,
la khaima fa caure;
de gemecs i plors
la nit n'és forjada.

Junt amb el xaloc
turmenta acompanya,
i un nin petitó
crida: mare, mare!

Una vella plora,
i una altra s'afanya
deslligant la corda
que apresa una cabra...

Ja tot ha passat,
ja el dia reganya;
i amb crits de dolor
comença la trama.

I preguen i resen;
i ploren i canten;
ja trista i submisa
s’ha aixecat la khaima.

el meu poble, com més lluny més te vull...

2008-09-18T20:27:00.017+02:00

El poble de Riudecanyes organitza una vetllada poètica amb la lectura de diferents poemes de l'Emili Pedrola i Sans en motiu de la Diada de l'11 de setembre.

Riudecanyes 10 de setembre de 2008

"Jo sóc d'aquí,
d'aqueixa terra pels meus peus besada;
d'eixos camins retorts;
d'aqueixa terra per tots estimada"

Emili Pedrola i Sans
"El meu poble" Com més lluny, més te vull.

amor per sempre

2008-09-18T17:40:00.027+02:00

Si estimat més pogués t’estimaria,

però ja no puc pas estimat més

dons ja la corda del meu cor s’aprima

i es trencaria si més la tenses.

Més, ai! pel teu amor faré la prova

i sense compassió la tensaré

si a cas es trenca la posaré nova

si a cas aguanta la tensaré més.

cor flac

2008-08-18T00:06:00.005+02:00

Si aquestes paraules que em dius,

i que el vent no agafa,

les acull el meu cor, sens recel,

t'asseguro que jo seré un altre,

i, com tu, pescaré amb xarxes d'acer,

esgarriades ànimes,

que, besant-te les plantes dels peus,

també seran altres.

a les dues nétes

2008-07-30T16:17:00.011+02:00

Aquí hi ha les dues nétes;

la gran, Lua, l'altra Carla,

l'una xerra fins pels colzes

i l'altra encara no parla

Són, per tots, la nostra vida;

pels avis són la lloança.

Què vols més que tenir nétes?

com eix fet no n'hi ha d'altre.

Dels ulls, són la nostra nina,

de la boca, les paraules,

de les mels són les més fines.

Us estimem. Moltes gràcies.

Setembre del 2006

a Riudecanyes (com més lluny,més te vull)

2008-07-29T23:07:00.012+02:00

Jo sóc d´aquí,

d´aqueixa terra pels meus peus besada,

d´eixos camins retorts,

d´eixos rosers humits per la rosada.

D´eix punt del món

on no es coneix encara la malesa.

D´aqueixa casa vella,

d´aqueix canti de fang plé d´aigua fresca.

On el jovent,

en dies de bullici i de gatsara,

conserva l´il·lusió

d´aquell plençó florit tallat del arbre.

Si són els vells,

Voleu cosa millor que pare i mare!

que n´estan de contents

quan veuen al seu fill jugar a la plaça.

Si és un minyó,

corrents es renta al cap al tard la cara,

i, tomba pels cantons,

doncs sap que ha de sortir la seva aimada.

Ja s´han trobat,

sons ulls somriuen i també es demanen

la llum d´un foc honest

que els dos esguarden amb rogenta cara.

I el cor d´el un

s' apropa temorós al cor de l'altre;

es miren somrients;

--adéu—es diuen, fins demà, i marxen.

Oh! que bonic,

i que boniques són totes les cases;

solsament sis carrers

i un patró, Sant Mateu, que me les guarda.

....Estic content,

doncs vull acabar aquí la meva vida;

i el cant del rossinyol

que sía el dol etern de ma ferida.

I un braç d´amic

que em porti amb sentiment fins les entranyes,

de la terra de Déu,

d´aqueixa terra, si, de Riudecanyes.

Jo sóc d´aqui,

d´aqueixa terra pels meus peus besada;

d´eixos camins retorts;

d´aqueixa terra per tots estimada.